L’evolució de l’ésser humà ha estat íntimament lligada amb la capacitat creativa del mateix. Solucions intel·ligents i útils a problemes recurrents, van minvar el temps invertit a les tasques extremadament necessàries.

La conseqüència va ser clara: dedicar cada vegada més hores a tasques manuals que responien a un valor simbòlic i artístic. Les pintures prehistòriques i antigues, eines i joies o ornaments són un exemple fidedigne del que els nostres ancestres eren capaços de crear.

Aquesta tendència creativa tant humana es va heretar generació rere generació, fins aconseguir establir-se arreu del món, sota el paraigües de cultures i creences molt diferents.

Però com res es manté igual durant gaire temps, a mida que la societat creixia i es transformava les classes que la composaven també ho van fer. Amb la invenció de l’impremta al 1440 es va fer possible l’alfabetització de la població més austera i es va produir un canvi en l’economia.

Tot i que sembli que aquests són elements sense relació, cada petit episodi ha tingut una repercussió clara en les costums que ens han arribat avui en dia. La invenció de la impremta (anteriorment esmentada), amb el temps es va traduir en un augment de persones il·lustrades, que van poder optar a millors feines, el consumisme va augmentar amb el temps i la classe mitja va ser creada.

Gràcies a que el consumisme va augmentar i els preus van baixar després de la industrialització, a la nostra cultura veiem com una mostra d’amor, respecte o interès, el fer regals a dates concretes o en situacions especials.

El que és més curiós de tot això és que les opcions més triades al llarg de la historia han sigut les mateixes, ja fos per ser entregat a un membre molt important d’una civilització, un Déu o avui en dia a un ésser estimat:

• Joies i roba: en societats anteriors i en alguns casos avui, en dia és una mostra d’estatus. És un regal que “embelleix i perdura en el temps”.

Exemple: El collaret d’Anna Bolena

• Llibres: regalar coneixement, imaginació i històries. Pots demostrar a través d’això que coneixes els gustos personals de qui li regales, per tant que mostres interès. Depenent de l’exemplar també és una mostra d’estatus o poder.

Exemple: Llibre d’hores de l’Edat Mitjana

• Figures: ja sigui per decoració o record d’haver anat a un lloc concret.
• Menjar: com a record d’algun lloc visitat o com a mostra d’efecte, pots comprar algun ingredient o plat especial, inclús convidar a dinar o sopar amb aquesta persona especial.
• Pintures: podien ser íntimes com el retrat que li va regalar la reina Victòria d’Anglaterra al seu marit o complir una funció merament d’estatus o decorativa.
• Elements anteriorment esmentats combinats: per exemple una pintura d’un bodegó fent ostentació de menjar molt selecte.

Exemple: “Matrimoni d’Arnolfini” Tot i que no ho sembli, aquest quadre està ple de detalls molt interessants. Tenim al costat de la finestra unes mandarines, les quals eren molt complicades d’obtenir a l’època, pells cares, un embaràs que encara no s’havia produït, un llit pintat de vermell com a símbol de la passió…

Un altre exemple podria ser “Noi amb cistell ple de fruita” de Caravaggio o les curioses pintures de Giuseppe Arcimboldo.

Dit això, és molt evident que els humans portem fent els mateixos presents des de fa milers d’anys. La diferència és que actualment la industrialització ens ha abaratit costos i, per tant, el que abans era un present destinat només a Deus o figures importants actualment està a un abast més col·loquial.

En el meu cas personal, el que he triat ha estat un penjoll que em van regalar els meus avis quan vaig complir la majoria d’edat. El que té d’especial és el material i una promesa que hi al darrera, que apel·la directament a un profund sentiment d’amor correspost.

Per tant, aquest “ornament” no és només un ornament. És un record i una promesa no tangible, una emoció que perdurarà a través dels anys.

Personalment, crec que aquesta joia respon a la necessitat universal i casi mística que tenim els humans de voler perdurar en el temps, ja sigui a través d’un record, una acció o un objecte amb el que tinguem lligam. Per això, aquest “regal” no és diferent a les primeres ofrenes que es feien a Déus primigenis quan es tenia oportunitat de demostrar amor de manera material. Si estudiem la història, els “regals” (entenent regal com a un objecte fet amb l’objectiu de ser entregat a algú amb una intenció desinteressada) s’han fet normalment per tres motius: demostració de poder o celebració, demostració d’afecte o respecte a una figura apreciada i per honrar als morts (ja que la mort ha estat considerada com un pas cap a una vida millor, creença que justifica la por inherent dels humans a deixar d’existir. D’aquí neix la necessitat de deixar petjada d’una manera o un altre). Un bon exemple de la última seria qualsevol tomba funerària de l’antic Egipte i monuments als morts (exemple de la fotografia és la imponent tomba KV-17) o el Taj Mahal.

Ja per concloure, opino que el disseny està tant íntimament lligat a l’antropologia i al concepte que tenim de “cultura” que no es pot separar l’un de l’altre sense perdre informació. Cada element cultural, per minúscul que sembli, té un motiu i per això l’antropologia és tant important, ens ajuda a entendre i contextualitzar.

Un exemple molt clar seria qualsevol escultura romana, inclús monument: el material era pedra perquè ho tenien a prop (fàcil accés i dominaven la tècnica), les figures representades normalment eren deus ja que era una societat politeista, els pigments que usaven es van perdre perquè eren naturals, es poden classificar tres estils clars segons les característiques (dòric, jònic i corinti).

En conclusió, el que he obtingut d’aquesta tasca és l’oportunitat d’aprofundir en un regal que va ser molt important per mi, entregat en una pràctica social molt comuna. Simbòlicament era un pas a l’adultesa i una mostra d’amor incondicional dels meus avis. Em sembla bonic pensar que aquesta situació posada en context es podria adaptar a qualsevol època amb un canvi de materials, donada la natura tant humana del gest. Del que més m’ha agradat ha estat veure com les nostres tendències es repeteixen a través dels segles, però sempre des d’un prisma modificat gràcies als canvis culturals.

Al cap i a la fi, compartim molt més del que ens pensem amb les nostres ancestres i és bonic pensar que potser, d’alguna manera, haguéssim trobat la manera de comunicar-nos amb ells.

OBJECTE ESCOLLIT:

·Vinculació amb l’objecte:

L’objecte escollit son les puntes de ballet, disciplina que m’acompanya des dels quatre anys d’edat, quan m’en vaig enamorar de la dansa. Per a molts, un calçat artístic, per altres un calçat d’esport. Aquí el debat etern; disciplina artística o atlètica d’esport?

Existeixen molts models en el mercat, però no només per pura estètica, sino per l’ergonomía i adaptació dels peus de cada ballarí, perquè no tots els peus son iguals.

LA NECESSITAT A LA QUE RESPON

A priori, poden semblar un instrument la qual única funció és torturar i masacrar el peu, però en realitat, respon a una necessitat progressiva en el desenvolupament de les cames d’un ballarí, afavorint també el peu, en una transformació de manera progressiva i espectacular. És tasca doncs, del ballarí/na, comprendre i rebre informació mitjançant els sentits corporals, que a la llarga reconeixerà i recordarà, que ens permeten captar els diferents estímuls que procedeixen dels objectes o entorns, que en aquest càs serien les extremitats que estàn activades quan s’utilitza el calçat. Aquí també juga un paper important la intel·igència cinètica corporal ja que s’activa l’habilitat per controlar els moviments del propi cos.

Si, tot això, gràcies a una sabata!

CARACTERÍSTIQUES FORMALS I FUNCIONALS:

·Característiques formals: Hi ha molts mites sobre què estan fetes les puntes de ballet, no són de guix, ni escaiola: són de tela, cartró, cola i pell.

La meva antiga punta de ballet “diseccionada”:

Parts d’una punta en detall: (explicació de funció i Affordance)

·Característiques funcionals: Aquest calçat proporciona, tot i que al principi pugui semblar extrany, aspectes de comoditat física en quant a l’adaptació morfològica (peu/sabata), estat personal (físic i de seguretat) i per últim, valoracions estètiques, com estètica que segueix la línia de la cama fins al peu.

DIMENSIONS CULTURALS I FUNCIONS SIMBÒLIQUES I SOCIALS

• Segle XVIII, Pre-Romanticisme: Les dones van començar a ballar ballet al 1661, vint anys després que el Rei Lluís IV ordenés la fundació de l’Acadèmia Reial de la Dansa. En aquell moment, la sabata de ballet tenia talons, (no gaire lluny de lluir com una sabata de taló corrent).

• Meitat del segle XVIII: La ballarina Maria Camargo, va modificar el calçat i per primera vegada ballo amb sabata sense talons, més lleugers i còmodes. A partir d’aquí, van començar molts canvis també per a la posada en escena que coneixem actualment. Donada la Revolució Francesa, va haver-hi canvis; es van substituir els talons per les sabates baixes, i això també es va aplicar a la dansa. Aquí es van introduir les cintes de subjecció.

Donat a aquesta nova comoditat i lleugeresa, es van incorporar i van inventar nous passos per executar ballant amb les sabatilles.

• Meitat del segle IXX, Romanticisme: Naixament de la primera sabatilla de punta, tal i com la coneixem. Com que les ballarines habíen d’interpretar personatges de la ficció sobre l’escenari, això també necessitaba de nous pasos i de la necessitat de ballar-los sobre la punta.

• Segona meitat del segle XIX: Per últim, la modificació que havien manifestat les sabatilles, eren d’una sola més gruixa, forta i ferma, i una caixa per donar suport a la part dels dits i protegir els metatarsos. I així, fins a l’actualitat.

RELACIÓ ENTRE DISSENY I ANTROPOLOGÍA:

Hi ha la perspectiva humanista de la cultura; a una classe social. Aquí també se’ns presenta la cultura Ethnos (col·lectivitat); parlem del col·lectiu de la dansa, de l’art escènic, es practiquen moviments corporals, hi ha ajut al cos gràcies a erts objectes que afavoreixen l’activitat, etc. Quan diríem que estem fent cultura en la dansa? Quan diriem que estem cultura amb una sabatilla? Jo, ballo, i la sabatilla de punta en si, no l’associem a cultura, sino que a pripori associem a cultura tot el que envolta en la dansa; moviment, músiques, interpretació, etc. Però en el moment que decideixo agafar la sabatilla, i la modifiquem o li donem un propòsit per poder practicar aquesta disciplina, i no només per caminar o cobrir el peu, en aquest moment estem culturitzant, apropiant-nos de les sabatilles i el que puc aconseguir gràcies a elles.

“La cultura és compartida o compartible”, la dansa és assimilable, però no la portem als gens, es van transmitint, tal i com la cultura.

Diríem que en si, un cos es mou per fer un moviment, però en el moment que li donem una intenció/transfons, ho associem a la cultura simbòlica: Les puntes no son importants pel que són, sino pel que complementen a la dansa a representar.

BIBLIOGRAFÍA:

Imatges d’autoría pròpia, (jo sent, la model de cames i plus tombé) en els apartats de:

-OBJECTE ESCOLLIT i CARACTERÍSTIQUES FORMALS I FUNCIONALS

 realitzades al plató fotogràfic Cadàver Exquisit de Barcelona: https://cadaverexquisit.com/alquiler-estudio-fotografico-en-barcelona/

Imatges e informació d’arxiu històric (apartat DIMENSIONS CULTURALS I FUNCIONS SIMBÒLIQUES I SOCIALS) extretes del documental  i llibre online “Las zapatillas de punta de ballet a través del tiempo” de Vadim Proshichev. https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=2DXZMprPac o

Llibre: “Técnica de puntas para principiantes, jóvenes y adultos”, de Vadim Proshichev. (2020)

Informació i aprenentatge per l’apartat de RELACIÓ ENTRE DISSENY I ANTROPOLOGÍA. Documental (material UOC): “Què entendem per cultura?” per Dr. Josep Martí